ATENEU DEL M N
´
ENTITAT SOLIDÀRIA DE SANT QUIRZE DEL VALLÈS
UN VIATGE A PALESTINA I TRES ANÈCDOTES
Durant el viatge de l’Ateneu del Món a Palestina el passat febrer, hem estat testimonis d’alguns episodis que donen fe de la complicada situació en què els palestins estan obligats a dur a terme el seu dia a dia.
-
Visitem Jerusalem, una de les ciutats més antigues del món, la joia de la corona de la zona i per tant, un del principals punts de fricció entre palestins i israelians. Símbol universal del gresol de religions i cultures, a Jerusalem hi havien conviscut en pau jueus, cristians i musulmans, fins que el 67 els israelians es fan unilateralment amb el control total de la ciutat.
Ens desviem de la ruta turística de la mà del Mahmoud, un amic palestí que va néixer al casc antic de Jerusalem i que coneix perfectament el laberint de carrerons. Es troba amb el Hassan, un veí de 77 anys que insisteix a convidar-nos a la terrassa de casa seva. Sota l’ombra d’unes parres, ens ofereix suc de taronja i ens explica com els israelians van fer fora de casa seva a ell, la dona i els 14 fills de la família a la ciutat de Rama, al nord del país, perquè en aquella ubicació hi volien construir una fàbrica de llet. Ens mostra amb tristesa la clau que encara conserva de casa seva.
Amb el temps, s’estableixen a Jerusalem, i allà també els assetgen. Per fer obres a casa seva, els israelians li han posat una multa de més de 35.000 €, que va pagant fraccionadament cada mes. El més greu és que els israelians no concedeixen permisos d’obres als palestins, ja que una de les tàctiques d’ocupació és quedar-se amb els habitatges deteriorats que els palestins abandonen quan les condicions de vida esdevenen insostenibles.
-
Visitem Hebron, una ciutat dins del territori palestí de Cisjordània, ocupada i controlada en un 20% pels israelians, ja que uns 850 colons jueus s’han establert al barri antic. Ens sorprèn que tot el centre està militaritzat i en cada cantonada s’hi aposten grups de soldats israelians amb aspecte adolescent (l’edat n’oscil·la entre els 17 i 20 anys). Aleatòriament, van cridant els vianant i els demanen la documentació.
Presenciem com una parella de soldats criden a un jove que, acompanyat de dos amics, no havia comès cap més infracció que la de passar pel carrer. Li fan ensenyar la documentació, deixar a terra tot el que duu a les butxaques, treure’s la jaqueta, el jersei, la samarreta, abaixar-se els pantalons i li fan girar-se d’esquena i recolzar les mans sobre el cotxe militar. Amb els calçotets a mig abaixar, li passen el fusell per sobre del cos i, amb aire d’autosuficiència, l’indiquen que pot marxar. El noi recull la pila de roba del terra i marxa amb la cara desencaixada a reunir-se amb els dos amics, que l’esperen amb neguit a la cantonada. El noi es va vestint mentre camina i tots tres s’allunyen sense dir una sola paraula.
-
Visitem el petit poble de Khallet Sakariya, als afores d’Hebron. Amb tot just 600 habitants, estan envoltats per diversos assentaments jueus. Allà volen construir-hi un altre i és per això que els israelians els pressionen amb diferents tàctiques per què abandonin el poble: no els permeten posar la música alta, cridar a l’oració, els nens no poden jugar al carrer, els tallen el subministrament elèctric, l’aigua, etc.
Entrem a la modesta escola, on ja només queden 40 nens repartits en tres aules. Ens saluden educadament mentre veiem com fan classe en silenci amb els abrics posats. Les mestres ens expliquen com l’escola ha anat a menys els darrers anys i quan els preguntem pel fred que hi fa, ens comenten que la coberta de l’escola està malmesa, i que els israelians no els concedeixen el permís per fer-hi obres i aïllar les parets.
Sortim de l’edifici i sentim una cridòria de nens jugant. A menys de 400m, a l’altra banda de la carretera, veiem un modern edifici amb pàrquing privat cercat amb una sofisticada tanca. Ens diuen que és una escola israeliana amb piscina i poliesportiu.
Qualsevol d’aquestes històries poden servir com a denúncia de les la diferència de drets que hi ha entre tots dos pobles i les humiliacions i injustícies que pateixen els palestins a mans de les autoritats israelianes, que en cap cas fomenten la convivència, el respecte i la pau.
Laura Clemente
ATENEU DEL MÓN